In Tax

Mitjançant sentències del passat mes de març i abril, el Tribunal Suprem ha suavitzat l’aplicació excessivament restrictiva que estava fent l’Agència Tributària dels requisits previstos en l’Article 7, lletra P, de la Llei de l’IRPF perquè les rendes obtingudes per treballs realitzats a l’estranger resultin exemptes.

Popularment coneixem com la “exempció del 7P” (ja que està prevista en l’apartat P de l’article 7 de la llei de l’IRPF) aquella mitjançant la qual s’eximeixen de tributació les rendes obtingudes pels treballadors que una empresa desplaça a l’estranger perquè prestin serveis a un client, generades durant el temps en què aquest està desplaçat. A manera de resum, l’exempció, que pot ser d’un màxim de 60.100 euros, es podrà aplicar sempre que es compleixin els següents requisits:

  1. Es produeixi un desplaçament físic del treballador fora d’Espanya per a prestar els seus serveis, havent d’efectuar els treballs per a una empresa o entitat no resident a Espanya.
  2. En cas que la receptora dels treballs sigui una entitat vinculada, aquests serveis han de suposar-li una utilitat o avantatge. Així doncs, es permet que els treballs es desenvolupin per a una societat del mateix grup que l’ocupadora.
  3. Al país en el qual es facin els treballs ha d’aplicar-se un impost de naturalesa anàloga a l’IRPF, no podent tenir la consideració de paradís fiscal. Malgrat això, hi ha la possibilitat que, existint un impost anàleg, no existeixi tributació efectiva pels serveis prestats.

Doncs bé, fins avui el contribuent s’ha trobat amb una interpretació excessivament restrictiva d’aquest règim per part de l’Agència Tributària, veient, en nombroses ocasions, denegada la seva aplicació. No obstant això, recentment, el Tribunal Suprem, mitjançant sentències de 28 de març i de 9 d’abril de 2019, ha considerat aquesta interpretació restrictiva excessiva, en tant que entén que s’excedeix d’el que es preveu en el precepte legal.

En concret, i en primer lloc, la AEAT denegava l’aplicació del règim quan entre les entitats beneficiàries dels serveis, estava la pròpia empresa ocupadora, la qual cosa el Tribunal Suprem entén possible, en tant que la norma no exigeix que l’empresa estrangera sigui l’única beneficiària dels serveis i pot, a més de l’estrangera, beneficiar-se dels serveis prestats pel treballador, la pròpia empresa ocupadora.

D’altra banda, la AEAT excloïa els treballs de supervisió, coordinació i control d’una entitat vinculada, normalment realitzats pel director general del grup, perquè entenia que aquests serveis no generaven un avantatge per a la filial, sobre el que el Suprem resol dient que la norma no prohibeix aquests treballs i, per tant, han de poder aplicar l’exempció. Entenem que aquesta interpretació de summa importància per a l’aplicació de l’exempció en grups d’empreses.

Finalment, tampoc està d’acord el Suprem amb el criteri de l’Agència Tributària que el desplaçament suposés que el centre de treball se situï, almenys de forma temporal, a l’estranger, la qual cosa exigiria una certa durada del desplaçament. En aquest sentit, el Tribunal Suprem assenyala que la norma no exigeix una durada mínima dels treballs, per la qual cosa no han de descartar-se aquells de caràcter esporàdic.

En definitiva, entenem que el Tribunal Suprem ha dictaminat interpretant la finalitat de l’exempció, que no és una altra que la facilitació de la internalització dels treballadors que es desplacen a treballar a l’estranger sense deixar de ser residents a Espanya, tot això buscant donar seguretat jurídica al règim, deixant sense efecte la interpretació restrictiva de la AEAT en tot allò que no està previst en la norma.

 

 

Carlos Muñoz
Advocat
Departament de Tax

Recent Posts

Leave a Comment

Contacte

Podeu enviar-nos un correu electrònic i us contestarem, tan aviat com sigui possible.