In Corporate

La necessitat de les societats de buscar una major eficiència en la gestió, un reforç de la seguretat jurídica de les inversions, així com gaudir de determinats avantatges fiscals, fa que cada cop sigui més freqüent l’existència de grups de societats de major o menor extensió, impulsat igualment pel fenomen de la globalització.  

Els grups de societats tenen una direcció unitària, una planificació global i coordinen les seves actuacions, sovint sense que la societat filial tingui una autonomia econòmica pròpia, alhora que manté la plena personalitat jurídica pròpia, situació que es produeix amb més intensitat en els grups de subordinació (vertical), i amb menys intensitat en els grups de coordinació (horitzontal). 

Recordem que d’acord amb l’article 42 del Codi de Comerç hi ha un grup de societats quan una societat ostenti, directament o indirecta, el control d’una altra, i en particular: 

  1. Posseeixi la majoria de drets de vot, o pugui disposar dels mateixos per acords amb tercers. 
  1. Pugui nomenar o destituir la majoria dels membres de l’òrgan d’administració, o els hagi designat. 

Des de 2008 els grups de subordinació estan obligats a formular els seus comptes anuals de manera consolidada. 

Els grups de societats es caracteritzen per una unitat de direcció, amb l’estratègia de maximitzar l’interès del grup, si bé aquest no té perquè coincidir necessàriament amb l’interès de cadascuna de les societats que el conformen, especialment quan intervenen altres socis minoritaris. L’existència del grup no suposa la pèrdua total de la autonomia i identitat de les filials, atès que conserven la seva plena personalitat jurídica i d’aquesta manera un interès social propi, si bé matitzat i coordinat per l’interès del grup, sense que es dilueixi en el mateix. 

El conflicte entre interès del grup i societat filial, ha estat analitzat de manera especialment acurada i didàctica en la sentència del Tribunal Suprem de 11 de desembre de 2015 (nº 695, Rec. 2141/2013), i en l’àmbit concursal per la sentència Tribunal Suprem de 20 de desembre de 2017 (nº 693 Rec. 2469/2015). 

La primera sentència analitza el cas d’una societat matriu que va crear una societat a França i en va desviar els clients a aquesta societat des de la filial espanyola, concloent el Tribunal que va causar un dany patrimonial a la filial, posant en perill la seva viabilitat i solvència, i en conseqüència entén que s’ha causat un dany patrimonial als socis i als acreedors que ha de ser reparat. 

En l’àmbit concursal el principi opera de la mateixa manera, i així la sentència invocada estableix la responsabilitat dels administradors, i els condemna a satisfer el dèficit de concursal (més de 50M€), per quan van retirar de la filial uns actius sense cap contraprestació, en detriment dels seus acreedors, actuació que no podia justificar-se en interès del grup. 

Igualment els article 3.1 i 25 de la Llei Concursal legitimen als acreedors a instar la declaració judicial de concurs dels seus deutors quan aquests siguin societats del mateix grup, amb identitat substancial dels seus membres i unitat en la presa de decisions. 

La jurisprudència ha aplicat igualment la doctrina de l’aixecament del vel societari per tal de transmetre la responsabilitat de la filial a la societat matriu, sense que calgui una actuació fraudulenta o abusiva de la personalitat jurídica de la filial. 

L’equilibri entre interès del grup i de les filials cal buscar-lo en l’existència d’avantatges competitives en la societat filial per la seva pertinença al grup, que justifiquin en la proporció adequada el perjudici que se li imposa, de manera concreta i acreditada mitjançant un valor econòmic, sense que sigui possible invocar de manera genèrica les sinèrgies entre societats. Els avantatges no cal que siguin simultanis o posteriors, sinó que ha de ser valorats en la seva globalitat. 

Alguns exemples d’aquest necessari equilibri econòmic entre les societats els podem trobar en mecanismes de compensació, com l’assumpció de les pèrdues de la filial en cada exercici, la constitució d’una reserva especial en la filial per compensar pèrdues, la promesa d’aportació de liquiditat; o altres avantatges més intangibles com el prestigi, valor de marca, facilitat per contractar amb proveïdors, accés a crèdit, facilitat per col·locar els seus productes avantatjosament al mercat, o la seva adquisició per altres filials. 

Així hem de concloure que no és possible substituir de manera incondicionada l’interès de la societat filial per l’interès del grup, doncs suposaria modificar indegudament la causa del contracte societari, i especialment la infracció del deure de lleialtat i diligència de l’administrador, normalment nomenat per la matriu, que haurà de ser especialment curós en no conculcar els interessos de la filial per les instruccions que pugui de rebre per part del soci majoritari. 

En aquest sentit les recomanacions del Codi de Govern Corporatiu de les societats cotitzades de 2015 ens semblen especialment recomanables a l’objecte d’aquest article, doncs plategen la necessitat d’aprovar un protocol que protegeixi els interessos de totes les societats, mitjançant una definició de: 

  1. Les respectives àrees d’activitat i eventuals relacions de negoci entre elles, i 
  1. Els mecanismes per tal de resoldre els eventuals conflictes d’interessos que es puguin presentar. 

Ens sembla la mesura més idònia per assolir el necessari equilibri entre l’interès del grup i el respecte dels interessos particulars de cadascuna de les societats, que evitarà la lesió en els drets dels socis o acreedors, així com la responsabilitat dels administradors de les societats filials.

La necessitat de les societats de buscar una major eficiència en la gestió, un reforç de la seguretat jurídica de les inversions, així com gaudir de determinats avantatges fiscals, fa que cada cop sigui més freqüent l’existència de grups de societats de major o menor extensió, impulsat igualment pel fenomen de la globalització.  

Els grups de societats tenen una direcció unitària, una planificació global i coordinen les seves actuacions, sovint sense que la societat filial tingui una autonomia econòmica pròpia, alhora que manté la plena personalitat jurídica pròpia, situació que es produeix amb més intensitat en els grups de subordinació (vertical), i amb menys intensitat en els grups de coordinació (horitzontal). 

Recordem que d’acord amb l’article 42 del Codi de Comerç hi ha un grup de societats quan una societat ostenti, directament o indirecta, el control d’una altra, i en particular: 

  1. Posseeixi la majoria de drets de vot, o pugui disposar dels mateixos per acords amb tercers. 
  2. Pugui nomenar o destituir la majoria dels membres de l’òrgan d’administració, o els hagi designat. 

Des de 2008 els grups de subordinació estan obligats a formular els seus comptes anuals de manera consolidada. 

Els grups de societats es caracteritzen per una unitat de direcció, amb l’estratègia de maximitzar l’interès del grup, si bé aquest no té perquè coincidir necessàriament amb l’interès de cadascuna de les societats que el conformen, especialment quan intervenen altres socis minoritaris. L’existència del grup no suposa la pèrdua total de la autonomia i identitat de les filials, atès que conserven la seva plena personalitat jurídica i d’aquesta manera un interès social propi, si bé matitzat i coordinat per l’interès del grup, sense que es dilueixi en el mateix. 

El conflicte entre interès del grup i societat filial, ha estat analitzat de manera especialment acurada i didàctica en la sentència del Tribunal Suprem de 11 de desembre de 2015 (nº 695, Rec. 2141/2013), i en l’àmbit concursal per la sentència Tribunal Suprem de 20 de desembre de 2017 (nº 693 Rec. 2469/2015). 

La primera sentència analitza el cas d’una societat matriu que va crear una societat a França i en va desviar els clients a aquesta societat des de la filial espanyola, concloent el Tribunal que va causar un dany patrimonial a la filial, posant en perill la seva viabilitat i solvència, i en conseqüència entén que s’ha causat un dany patrimonial als socis i als acreedors que ha de ser reparat. 

En l’àmbit concursal el principi opera de la mateixa manera, i així la sentència invocada estableix la responsabilitat dels administradors, i els condemna a satisfer el dèficit de concursal (més de 50M€), per quan van retirar de la filial uns actius sense cap contraprestació, en detriment dels seus acreedors, actuació que no podia justificar-se en interès del grup. 

Igualment els article 3.1 i 25 de la Llei Concursal legitimen als acreedors a instar la declaració judicial de concurs dels seus deutors quan aquests siguin societats del mateix grup, amb identitat substancial dels seus membres i unitat en la presa de decisions. 

La jurisprudència ha aplicat igualment la doctrina de l’aixecament del vel societari per tal de transmetre la responsabilitat de la filial a la societat matriu, sense que calgui una actuació fraudulenta o abusiva de la personalitat jurídica de la filial. 

L’equilibri entre interès del grup i de les filials cal buscar-lo en l’existència d’avantatges competitives en la societat filial per la seva pertinença al grup, que justifiquin en la proporció adequada el perjudici que se li imposa, de manera concreta i acreditada mitjançant un valor econòmic, sense que sigui possible invocar de manera genèrica les sinèrgies entre societats. Els avantatges no cal que siguin simultanis o posteriors, sinó que ha de ser valorats en la seva globalitat. 

Alguns exemples d’aquest necessari equilibri econòmic entre les societats els podem trobar en mecanismes de compensació, com l’assumpció de les pèrdues de la filial en cada exercici, la constitució d’una reserva especial en la filial per compensar pèrdues, la promesa d’aportació de liquiditat; o altres avantatges més intangibles com el prestigi, valor de marca, facilitat per contractar amb proveïdors, accés a crèdit, facilitat per col·locar els seus productes avantatjosament al mercat, o la seva adquisició per altres filials. 

Així hem de concloure que no és possible substituir de manera incondicionada l’interès de la societat filial per l’interès del grup, doncs suposaria modificar indegudament la causa del contracte societari, i especialment la infracció del deure de lleialtat i diligència de l’administrador, normalment nomenat per la matriu, que haurà de ser especialment curós en no conculcar els interessos de la filial per les instruccions que pugui de rebre per part del soci majoritari. 

En aquest sentit les recomanacions del Codi de Govern Corporatiu de les societats cotitzades de 2015 ens semblen especialment recomanables a l’objecte d’aquest article, doncs plategen la necessitat d’aprovar un protocol que protegeixi els interessos de totes les societats, mitjançant una definició de: 

  • Les respectives àrees d’activitat i eventuals relacions de negoci entre elles, i 
  • Els mecanismes per tal de resoldre els eventuals conflictes d’interessos que es puguin presentar. 

Ens sembla la mesura més idònia per assolir el necessari equilibri entre l’interès del grup i el respecte dels interessos particulars de cadascuna de les societats, que evitarà la lesió en els drets dels socis o acreedors, així com la responsabilitat dels administradors de les societats filials.

 

Manel Casal
Advocat
Departament de Corporate

Recommended Posts

Leave a Comment

Contacte

Podeu enviar-nos un correu electrònic i us contestarem, tan aviat com sigui possible.