Els treballadors d’una empresa andorrana que són desplaçats diàriament a Espanya per a treballar en l’establiment permanent d’aquesta societat, no adquireixen la residència fiscal a Espanya per raó de la seva presència en territori espanyol, així com les rendes que perceben tributessin únicament a Espanya sempre que siguin pagades únicament per la societat andorrana i no es repercuteixin a l’establiment permanent.
La consulta de la Direcció General de Tributs número V0882-18 de 4/4/2018, estableix una important seguretat fiscal per als treballadors d’empreses andorranes, residents a Andorra, que són desplaçats a Espanya amb freqüència per l’empresa per a fer el seu treball, en el sentit que no adquireixen la condició de residents fiscals a Espanya, encara podent romandre a Espanya més de 183 dies a l’any, i la vegada la renda que obtenen tributarà únicament a Andorra, sempre que la nòmina els sigui abonada per l’empresa andorrana, sense repercussió a l’establiment permanent a Espanya.
El supòsit de fet es configura com una empresa amb seu a Andorra que realitza activitats a Espanya mitjançant un establiment permanent, al qual desplaça diàriament a Espanya diversos treballadors que aniran des d’Andorra a exercir el treball, tornant a Andorra en finalitzar la jornada de treball.
Per a determinar la residència fiscal dels treballadors hem d’acudir a l’article 9 de la Llei d’IRPF, pel qual s’entendrà que tenen la seva residència habitual en territori espanyol quan es doni qualsevol de les següents circumstàncies:
- Que romangui més de 183 dies, durant l’any natural, en territori espanyol. Per a determinar aquest període de permanència en territori espanyol es computaran les absències esporàdiques, tret que el contribuent acrediti la seva residència fiscal en un altre país.
- Que radiqui a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, de forma directa o indirecta.
Es presumirà, excepte prova en contrari, que el contribuent té la seva residència habitual en territori espanyol quan, d’acord amb els criteris anteriors, resideixi habitualment a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat que depenguin d’aquell.
En la mesura en què es doni qualsevol de les circumstàncies esmentades, la persona serà considerada contribuent de l’IRPF i tributarà en aquest impost per la seva renda mundial, amb independència del lloc on s’haguessin produït les rendes i qualsevol que sigui la residència del pagador d’aquestes.
El salari dels treballadors desplaçats no tributarà a Espanya per IRNR, sinó que ho farà únicament a Andorra per aplicació del CDI.
Si el treballador resultés resident fiscal a Espanya i alhora a Andorra, produint-se un conflicte de residència entre els dos Estats, si bé podria tributar en territori espanyol com a contribuent d’IRPF per la seva renda mundial, hem de recórrer prèviament a l’aplicació de l’article 4.2 del Conveni entre Espanya i Andorra per a evitar la doble imposició.
Per contra, en el cas que el consultant no tingui la consideració de resident fiscal a Espanya, aquest serà considerat contribuent de l’Impost sobre la Renda de No Residents, d’ara endavant IRNR, pels rendiments de font espanyola que pogués obtenir.
La Direcció General de Tributs conclou que els treballadors no adquiriran la condició de residents fiscals a Espanya, sent considerats contribuents per l’Impost sobre la Renda de No Residents (IRNR) per les rendes de font espanyola que es considerin obtingudes a Espanya, amb les particularitats pròpies del Conveni Hispà-Andorrà, i de manera específica l’article 14, relatiu als serveis personals dependents:
- Sense perjudici del que es disposa en els articles 15, 17 i 18, els sous, salaris i altres remuneracions similars obtinguts per un resident d’Andorra per raó d’una ocupació seran gravables exclusivament a Andorra, tret que l’ocupació s’exerceixi a Espanya. Si l’ocupació s’exerceix d’aquesta forma, les remuneracions derivades del mateix poden sotmetre’s a imposició a Espanya.
- No obstant això el disposat en l’apartat 1, les remuneracions obtingudes per un resident Andorra per raó d’una ocupació exercida a Espanya seran gravables exclusivament a Andorra quan:
- El perceptor romangui a Espanya durant un període o períodes la durada dels quals no excedeixi en conjunt de 183 dies en qualsevol període de dotze mesos que comenci o acabi l’any fiscal considerat, i
- el pagador de les remuneracions sigui un ocupador no resident a Espanya, o es paguin en el seu nom, i
- les remuneracions no les suporti un establiment permanent que l’ocupador tingui a Espanya.
Si bé segons l’apartat primer les rendes poden ser gravades a Espanya, d’acord amb l’apartat segon la renda serà gravable exclusivament a Andorra si compleix els tres requisits de manera conjunta, si es donen les circumstàncies tant de permanència, com que “el pagador serà l’empresa no resident a Espanya i que el cost dels treballadors (sou i seguretat social) no serà repercutit a l’establiment permanent, això és, no formarà part del compte de resultats del EP i, en conseqüència, tampoc formarà part de la base imposable d’aquest”, que permetin considerar que es compleixen els tres requisits.
Para proteger la tributación de los trabajadores, deben considerar igualmente los criterios del CDI para resolver el posible conflicto de residencia fiscal.
La consulta no resol, en la mesura que no es planteja, com la societat andorrana no repercuteix al seu establiment permanent els salaris dels treballadors que mana per a la seva activitat a Espanya, en aplicació de les preceptives regles de preus de transferència, la qual cosa determinaria la tributació dels treballadors a Espanya pels seus salaris, alhora amb un dret de deducció parcial a Andorra de l’impost satisfet a Espanya, la qual cosa comportaria l’existència d’una doble imposició.
De la consulta ha de concloure’s la importància per a Andorra de disposar d’un Conveni per a evitar la doble imposició amb Espanya, així com altres països, que evitar la tributació a Espanya que anteriorment eren gravades, la qual cosa permet sens dubte a les empreses andorranes ampliar el seu mercat, tributant a Espanya únicament per l’activitat realitzada en aquest país, alhora que sense posar en risc fiscal als seus treballadors per la seva permanència a Espanya. No obstant això, la configuració de la planificació requereix analitzar altres elements que sens dubte intervenen, i d’aquesta manera planificar amb la seguretat que proporciona un adequat assessorament.
Manel Casal
Advocat
