Això no para! La història interminable entre la plusvàlua municipal i el contribuent.

Tots recordem el passat 26 d'octubre de 2021, data en què el Tribunal Constitucional va publicar la nota informativa número 99/2021, mitjançant la qual avançava la inconstitucionalitat del mètode objectiu de determinació de la base imposable de l'Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (‹‹IIVTNU››), ja que el mateix subjectava indiscriminadament a imposició qualsevol terreny urbà objecte de transmissió, presumint l'existència d'increment de valor en tots els casos.

Doncs bé, l'Alt Tribunal va reconèixer que l'històric mètode de determinació contravenia un dels pilars fonamentals de l'ordenament tributari espanyol: el principi de capacitat econòmica previst a l'article 31 de la Constitució Espanyola, mitjançant el qual s'estableix l'obligació de tot ciutadà espanyol a sostenir de forma progressiva les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica, sense que pugui tenir aquesta contribució un abast confiscatori.

No obstant això, la declaració d'inconstitucionalitat anterior va causar revolta entre el sector jurídic, ja que la pròpia sentència limitava els seus efectes en disposar que no poden ser susceptibles de revisió aquelles obligacions tributàries devengades per l'Impost que, a la data d'emetre's la sentència, haguessin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma, incloent-hi les liquidacions provisionals o definitives que no haguessin estat impugnades a la data de dictar-se la sentència i les autoliquidacions de les quals no s'hagués sol·licitat la rectificació ex art. 120.3 de la Llei General Tributària.

Té una rellevància substancial la limitació d'efectes manifestada pel Tribunal Constitucional, especialment quan en l'exercici de 2017, en la seva STC 59/2017, de 11 de maig de 2017, no va imposar cap restricció sobre els efectes jurídics derivats de la declaració d'inconstitucionalitat de tota aquella situació en què un contribuent hagués estat gravat per l'Impost sense que existís increment en el valor del terreny urbà, desplegant efectes ex tunc (és a dir, des de sempre).

Ara bé, no hem de oblidar el principi de seguretat jurídica que, al seu torn, impera en l'ordenament jurídic espanyol, sobre el qual es sustenta l'article 40.1 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i en virtut del qual es nega, en qualsevol supòsit d'inconstitucionalitat, la revisió de processos fenits mitjançant sentència amb força de cosa jutjada, excepte en la jurisdicció penal o sancionadora administrativa. Per tant, a sensu contrari, l'ordenament obre la porta a la revisió de tots aquells procediments que careixin de sentència ferma, permetent la seva sotmetiment a un procediment de devolució d'ingressos indeguts (article 221 LGT) o a un procediment de revocació (article 219 LGT), segons convingui.

Què passa amb aquells casos en què mai va existir increment de valor amb ocasió de la transmissió?

L'última entrega proporcionada pel Tribunal Suprem és la sentència de 28 de febrer de 2024, mitjançant la qual es permet al contribuent la reclamació i/o devolució de l'IIVTNU abonat pel conducte del procediment de nul·litat de ple dret (article 217 LGT) quan acrediti degudament la inexistència d'increment de valor del terreny objecte de transmissió, encara en aquells supòsits en què la liquidació tributària hagi adquirit fermesa.

De fet, si bé la STC 182/2021 va limitar els efectes derivats de la declaració d'inconstitucionalitat, succeeix que l'essència i finalitat de la declaració d'inconstitucionalitat rau en la remoció d'efectes de tot acte succeït mitjançant una llei considerada nul·la i mancada d'efectes jurídics. Per això, llevat de l'expressa limitació imposada sobre els procediments resolts per sentència amb força de cosa jutjada, l'abast de la declaració d'inconstitucionalitat és amb caràcter ex tunc i per tant, es permet expressament la seva retroactivitat.

Tenint en compte el que s'ha exposat, el Tribunal Suprem casa totes dues sentències de la següent manera: (i) d'una banda, reconeixent la plena inconstitucionalitat i nul·litat de les normes que fins a l'exercici 2017 sotmetien a imposició situacions mancants d'expressió de capacitat econòmica, i (ii) d'altra banda, excluint qualsevol limitació de revisió en tots aquells casos en què no existeixi sentència ferma i el contribuent pugui acreditar la càrrega fiscal en situacions en què no hi ha hagut un increment de valor del sòl, ja que no s'ha de passar per alt el deure general d'eradicar els efectes negatius derivats de la lesió constitucional del principi de capacitat econòmica.

No obstant això, cal advertir que, com és habitual, el Tribunal Suprem es reserva un as sota la màniga en concloure que, encara i tot i la imprescriptibilitat de l'acció de nul·litat, davant de la instància d'un procediment de revisió en els termes assenyalats, s'haurà de ponderar el temps transcorregut entre l'ingrés de l'impost liquidat per l'acte nul de ple dret i la data de la instància de la revisió per la via de l'article 217.1 g) LGT.

Què succeeix amb la responsabilitat patrimonial de l'Estat Llegislador?

Tenint en compte el debat jurídic-doctrinal ocasionat amb la limitació d'efectes jurídics proclamada per la STC 182/2021, una infinitat de contribuents van instar la responsabilitat de l'Estat legislador en els termes de l'article 32.4 de la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, entenent la prevalença del seu dret a la indemnització quan haguessin obtingut una sentència ferma desestimatòria contra la liquidació tributària en qüestió, sempre i quan haguessin alegat la inconstitucionalitat proclamada.

Recordem que els requisits sine qua non per reconèixer la responsabilitat patrimonial de l'Estat són: (i) exhaurir totes les instàncies judicials contra l'actuació administrativa i (ii) allò de reclamar en aquests procediments la inconstitucionalitat de la norma, així com acreditar la relació de causalitat entre el dany antijurídic i el contribuent.

En el supòsit resolt per la STS 185/2024, de 2 de febrer de 2024, tot i que l'interessat va invocar en tot moment la inconstitucionalitat de l'IIVTNU per contravenir el principi de capacitat econòmica, el Tribunal Suprem considera que no existeix un dany antijurídic que hagi de ser objecte de ressarciment, ja que sí que existia un increment de valor del terreny urbà que justificava la sotmetiment a l'impost. A més, el Tribunal Suprem reitera que l'expulsió de l'ordenament jurídic de determinats preceptes no suposa per si mateixa la qualificació d'antijurídic de l'IIVTNU abonat, sinó que s'exigeix de manera expressa la inexistència de fet imposable que determini la sotmetiment a l'impost, és a dir, la prova que no ha existit increment de valor o que la quantitat determinada per l'Administració és incorrecta.

En definitiva, no hi ha automatisme entre la declaració d'inconstitucionalitat i l'existència d'un dany antijurídic que permeti exercitar el dret a la indemnització, sinó que l'interessat haurà de provar l'existència, efectivitat i quantitat del dany sofert.